GUANYADORS SANT JORDI 2018

GRUP A (de 9 a 12 anys)

PRIMER PREMI

Nacho Chaves Cosano

LA REVOLUCIÓ DEL MÓN FANTÀSTIC

Què passaria si et dic que al final de la col·lecció de Harry Potter en Voldemort mata en Harry Potter per culpa que en Neville Longbottom no destrueix la seva serp. I si al final la mare de Katniss Everdeen acaba amb la vida de la seva filla als Jocs de la Gana, o Han Solo finalment acaba destrossant la vida d'en Darth Vader. Doncs tot això encara que no t'ho creguis, va passar per culpa d'una decisió molt injusta cap als personatges d'aquesta història, però tot al seu moment. Ens situem al fantàstic món d'Arregondir, on els llibres i pel·lícules de fantasia viuen en harmonia. Arregondir està governat pel Ministeri Fantàstic, format pels escriptors i directors de les més famoses obres literàries i pel·lícules de fantasia, com: J. K. Rowling, Suzzane Collins i George Lucas.

Tot va començar en una sessió plenària en el Ministeri Fantàstic on els governants van decidir expulsar del planeta tots aquells personatges que no tinguessin un mínim de reconeixement a les obres a què pertanyien. Els desafortunats van ser Neville Longbottom de Harry Potter, la Sr. Everdeen dels Jocs de la Gana i Han Solo d'Star Wars. El nou decret deia que un cop sortissin els noms, tenien una setmana per acomiadar-se dels seus amics, familiars i enemics i, aleshores, abandonar el planeta. S'ho van prendre molt malament, ja que trobaven injust que haguessin estat ells els escollits i no d'altres personatges menys importants. Van decidir no acceptar aquella decisió i tot seguit es van reunir en l'únic pub d'Arregondir, on van decidir canviar les històries originals per tal que ells tinguessin més importància i no els expulsessin del planeta. Van estar un parell de dies reunint-se en secret i ideant els plans un per un per tal que tot sortís perfecte. Aleshores va arribar el dia d'entrar en acció, cadascú al seu lloc de la seva pel·lícula o llibre.

Era un dijous ennuvolat, cadascú estava col·locat en el lloc estratègic per realitzar el seu pla. Ens situem en la meravellosa galàxia d'Star Wars on Han Solo es disposava a realitzar el seu pla, robar-li el protagonisme a Obi wan Kenobi llençant el gran Darth Vader a la lava i assassinar-lo. Per realitzar-lo estava pilotant el Falcó Mil·lenari per sobre de Tatooine, mentre observava com Obi wan Kenobi s'apropava a un Darth Vader indefens després d'una èpica lluita amb Luke Skywalker al planeta que el va veure per primer cop. Mentre observava va donar els comandaments al seu aliat i gran amic Cheewbacca, i es va deixar lliscar per una corda mentre baixava de la immensa nau. Un cop avall va anar per darrere del mestre Jedi i el va deixar inconscient al terra, mentrestant en Han Solo aprofitava per treure-li el làser de llum i amenaçar en Darth Vader i finalment acabar amb la seva vida per mitjà d'un engany, i va llençar l’immòbil cos del mestre de la Força Fosca al riu bullent de lava fosa per acabar amb les restes.

Un dels tres ja havia aconseguit finalment dur a terme el seu pla, ara ja només li quedava esperar que el seus companys duguessin a terme les seves tasques.

Ens traslladem a l'injust món dels Jocs de la Gana, som al dia de la Collita on s'escullen els tributs per participar en la competència que porta el nom del seu llibre. La Sr. Everdeenha va acabar d'arreglar les seves filles i es va dirigir a la casa d'en Peeta Mellark, un cop el va deixar adormit es va fer passar per ell i es va presentar a la collita. Quan començava la selecció de tributs va sortir el nom de la germana de la Katniss i ella, la seva germana es va presentar voluntària. Quan va ser el torn dels nois, la Sr. Everdeen no es podia creure la sort que va tenir en sortir escollit el nom d'en Peeta. Després d'una setmana de durs entrenaments i moments on quasi l'enxampaven, va aconseguir arribar al camp de batalla. Van passar els dies i la nostra protagonista va fer el paper del noi i va seguir a tot arreu la seva filla, fins que va arribar el moment d'actuar en una nit clara de lluna plena. En aquest moment àlgid dels jocs només quedaven el noi del districte 2, la noia del 5, el noi de l'11 i elles dues. Mare i filla estaven en una cova dormint però en el fons no era així. Malauradament, la mare no tenia armes. Per tant, li va robar el ganivet a la filla i, sense pensar-s'ho dos cops, la va apunyalar per l'esquena. Finalment, per assegurar-se de la mort de la seva filla va sonar el canó afirmant la mort d'un altre tribut, en especial la Katnis.

Finalment només quedava per actuar en Neville Longbottom i així tots s'haurien assegurat de l'expulsió d'Arregondir.

Per acabar viatgem al màgic món de Harry Potter on en Neville estava preparat per a l'acció. S'estava realitzant la batalla de Hogwarts on s'enfrontaven les forces del mal amb els supervivents de l'Ordre del Fènix i l'Exèrcit de Dumbledor. Però prèviament d'aquest esdeveniment som a la mansió dels Malfoy, on en Neville es va presentar en una reunió de les forces fosques, per tal d'acceptar el paper d'espia a Hogwarts. L’innocent personatge, en el moment més crucial de la batalla, en comptes de seguir amb el seu paper i matar Nagini, la serp de Voldemort, va passar de llarg per deixar via lliure perquè els Sr. Fosc pogués arravatar-li la vida al personatge principal d'aquesta saga. Avada Kedabra van ser les últimes paraules que va escoltar en Harry Potter abans de que en Neville Longbottom triomfés amb el seu pla.

Finalment, després de tots aquests esdeveniments, tot el Ministeri Fantàstic es va adonar de tot el que les seves decisions havien causat. Després de tants canvis en les grans obres fantàstiques que vivien a Arregondir, els governants tenien un altre problema. Podien acceptar que hagués passat tot allò en el seu món però tots els nous esdeveniments havien canviat per complet les obres que es trobaven en el nostre món, per això es van veure obligats a utilitzar els llibres i cintes originals per tal que els humans no ho passessin malament en veure la mort dels seus ídols o el canvi inesperat i sorprenent que poden fer els seus personatges preferits. Finalment, Arregondir es va fer un planeta democràtic i governat per les decisions del poble, ja que el Ministeri Fantàstic es va adonar de l'injust que és prendre decisions pels altres.

SEGON PREMI

Abril Pastor Matillas

El cor

El meu cor està molt atabalat,
té moltes coses sense necessitat,
ja que els seus sentiments estan desorientats
i em deixen bastant atribolat.

Amor:
No sé què és l'amor,
però crec que el sento per una persona.
Els seus ulls com la xocolata
sempre es complementen amb la seva gràcia.

Família:
Ells ho són tot per mi,
i sempre em fan feliç,
ells m'ajuden quan cal,
sempre estan al meu costat.

Amics:
Els meus amics són els millors,
ells omplen tots els buits del meu cor,
i amb les nostres rialles i moments compartits
els meus amics són els millors que tinc.

He descobert que l'amor al cor
és el més important, si no s'estima
la família, els amics i a tothom
es queden buits els forats del cor.

ACCÈSSIT

Xavier Gordo Llamas

La música

La música és tan preciosa
com la natura durant la nit.
M'agrada tant la música
que voldria ser la melodia.

El nen, l'adult, el vell que l'escolti,
se n'anirà amb un somriure ben obert
i amb l’estómac sentint papallones.

La música és el desig,
no vull que s'acabi.
És el que pots sentir
des de dalt d'una muntanya.

La música és tan esplèndida
que els núvols l'aplaudeixen.
Visca la música!!!

GRUP B (de 13 a 14 anys)

PRIMER PREMI

Jeaneth Costa Da Silva

Contrast

El metall és fred.

És curiosa la sensació d'aixecar-te i caminar després de tants anys, amb la por de no saber si podràs anar endavant.

Aquella tarda de tardor, les fulles queien una a una, com seguint una tètrica coreografia. Els nens n’agafaven un grapat de ben seques i les llançaven a l’aire. Com no recordar la felicitat que s’hi respirava!

Tot això succeïa mentre mirava per la finestra del meu cotxe, ignorant el que m'oferiria la vida.

Recordo que, en el moment de l’accident, en aquell mateix instant, un nen li demanava a la seva mare que anés a jugar amb ell. No sé ben bé com va acabar la conversa.

L'única cosa que tinc clara és despertar en un hospital, amb dolor per tot el cos, i veure un metge dient que ja obria els ulls… M'havia desmaiat o havia sortit del coma? De sobte, vaig veure entrar la família a l’habitació, plorant i cridant.

Encara no puc creure que en aquella bonica tarda de tardor m’hagués canviat tant la vida.

El metall sempre hi serà, fred, tocant la meva pell.

GRUP C (de 15 a 18 anys)

PRIMER PREMI

Andrea Camp Campos

Llengua de plata

Finalment, aquesta nit he decidit escapar-me. No sé si estaré fora una estona o trigaré dies a tornar, però aquesta situació se’m fa insuportable. Odio la meva vida i no m’agrada com tot se’n va tan ràpid. No culpo el pare de tot el que ha passat, al cap i a la fi, a la mare se la va endur un càncer, no hi vam poder fer res. Però allò de sortir a beure cada nit i tornar borratxo per apallissar-me començava a deixar-me marca. No parlo dels blaus i els talls, parlo de la sensació de pèrdua. No només d’una mare, sinó d’un pare també, perquè aquell home amb qui recordo tants bons moments de la infantesa ja no el trobo enlloc. Qui diria que l’alcoholisme mata les persones en vida...

Amb les llàgrimes encara vessant per les meves galtes, camino lentament, assaborint cada passa. Deambulant pels carrers sense rumb, amb el cansament a les espatlles, vaig fent camí fins que, sense saber com, acabo a la platja. Em trec les sabates i, tot endinsant els peus nus a la sorra, em deixo emportar pel meu cos fins a la vora del mar, amb el vent acaronant-me les cames. M’assec i miro la lluna, deixant que m’emocioni el reflex de la seva lluentor al mar.

Sobtadament, sento com una força estranya m’atrau cap a la foscor de l’aigua i no m’hi resisteixo, em deixo emportar. Cada cop més endins fins que la roba em queda amarada fins a la panxa. De cop, veig com una criatura apareix prop meu, elegant i perfecta. És estrany, no sé d’on ha sortit, però al meu cervell sembla que li és igual, perquè no respon. Com més m’hi acosto, més es defineixen les seves faccions, convertint-se en una persona. La figura posseeix un cos escultural i bonic, pell blanca i fina, ulls blaus penetrants, mans segures i una aura de puresa i misteri que, irònicament, fa que m’envolti un sentiment de protecció.

Tot d’una, es gira i em mira, i podria jurar a Déu que en aquesta mirada he abocat tots els meus sentiments a l’aigua dels seus ulls. Com havent-me entès, s’atansa cap a mi, deixant només un pam d’espai entre els nostres cossos. “No tinguis por, t’ajudaré i deixaràs de patir”. Aquestes paraules vessen de la seva boca com mel i jo me les empasso amb les oïdes mentre les meves preocupacions desapareixen. M’acosto i deixo que les nostres mans es freguin amb el moviment de les onades mentre un espurneig em recorre l’esquena. De prop, encara es fa més espectacular mirar la perfecció dels seus trets i només una pregunta em ve al cap. “Qui ets?”

Mentre veig la seva cara esbossar un mig somriure, sento com la sorra sota els meus peus s’esvaeix i tots dos ens submergim completament en el mar. Lluito per sortir i respirar, però no puc. Obro els ulls i, de cop i volta, puc veure sota l’aigua amb una nitidesa sorprenent. Veig com al meu voltant els grans de sorra suren i ballen amb les bombolles d’aire del moviment. Però el que mereix més la meva atenció és que em trobo en companyia. Mai ha deixat de ser al meu costat, és davant meu, surant amb els corrents marins. Tota preocupació escapa del meu cos quan m’ envolta amb els seus braços i m’abraça com mai ningú ho ha fet. Una abraçada càlida enmig del gèlid oceà. El temps es para i m’envaeix una sensació de pau i calma mentre desitjo quedar-me d’aquesta manera per sempre. Però no és així: em deixa anar i sento com cada cop m’enfonso més, deixant enrere el reflex de la lluna que tant havia glorificat abans. No triga gaire a tornar-me a agafar i salvar-me, aquest cop, amb una mica més de força però amb la mateixa cura. A mesura que ens apropem, desvio la meva atenció cap als seus llavis: perfectes. És només que m'adono del que estic fent quan les nostres cares estan a centímetres de distància. Com si ja hagués anticipat el que passaria, els nostres llavis col·lideixen en un petó que envia impulsos elèctrics per tot el meu cos. Màgia, massa bo per ser veritat.

Gairebé al moment se separa de mi i la seva mà dreta m’acarona la galta. Ens embolcallem en un segon petó i és llavors quan noto un fred corrent d’aigua. Noto un objecte metàl·lic lliscar per la meva boca fins a arribar a la gola. Mentre em mira amb intensitat, intento escopir inútilment allò que m’ofega. No puc. La sensació ardent d’allò que sigui que tinc travessat al coll no em deixa respirar, però finalment aconsegueixo treure-ho fins a agafar-ho amb la mà. Una bala.

Miro la persona de davant meu amb curiositat i la seva expressió és seriosa, gairebé aterridora. Movent la mà fins a posicionar-la a l’altura de la seva boca, amb l’índex i el polze en senyal de pistola, separa els llavis i mou el polze, disparant el gallet. Immediatament, mentre em mira amb mig somriure, una substància vermella comença a aparèixer rere el meu cap. La meva sang. Se’m dilaten les pupil·les i l’únic que puc fer és veure com ens separem mentre m’enfonso cada cop més sense poder fer res. M’ha matat.

Notícies d’última hora. S’ha trobat un cos a la vora de la platja del poble avui al migdia. El cadàver ha estat surant a l’aigua des d’ahir al vespre aproximadament. La causa de la mort ha estat un tret al cap, però encara no s’ha trobat cap arma.

SEGON PREMI

Belén Carmona Padial

Santa Jordina

Pallejà, 23 d'abril de 2018

Estimat Jordi,

T'estimo. Sé que és merament atípic rebre una carta que comenci amb un "t'estimo". Sé que normalment s'escriu al final, per deixar al seu receptor amb bon sabor de boca. Però també sé que ja és peculiar, envoltats de WhatsApps, Gmails i altres, trobar-s'hi una carta a la bústia que no sigui de factures del telèfon o l'aigua. Una carta de veritat. Així que la bogeria de començar la meva carta amb un t'estimo queda compensada.

Avui m'has despertat amb una rosa vermella. Em fa gràcia perquè és el que sempre havia somiat de petita i encara no he pres consciència que això m'hagi passat a mi. Ets tot allò que havia desitjat quan m'explicaven la llegenda de Sant Jordi: ser la princesa d'un cavaller i que em salvés (preferiblement no d'un drac, però sí de la vida rutinària).

I tu, com sempre, m'has salvat. M'has salvat de despertar-me com cada dia, esmorzar el de sempre, fer el de sempre. I m'has salvat de tot això, que tant odio, amb una rosa, vermella com el color de l'esmalt d'ungles que porto. I un petó. Els teus petons són petites roses que em regales dia rere dia. Sigui Sant Jordi, Nadal o Quaresma. Em saps portar a la lluna només amb una carícia teva. Mai ningú m'havia tractat com tu.

Gràcies, per tot el que has fet, per aquesta rosa, per aquest matí. Per ser el meu cavaller, el meu Sant Jordi i per haver-me acceptat aquests anys com a la teva princesa, però avui, Sant Jordi de 2018, m'he adonat que no vull més roses.

Durant tota la meva vida he fantasiejat amb la idea de conèixer l'home perfecte i ara que l'he trobat, m'adono del temps que he perdut perseguint l'objectiu de ser la princesa d’algú. I gràcies a tu m'he adonat de que no vull ni necessito ser la princesa de ningú. Que soc la meva princesa i que jo soc la que s'hauria de regalar una rosa. Que soc la meva Santa Jordina i no et necessito.

Gràcies per tant, de veritat.

Ara t'he de deixar, tinc pendent de matar un drac.

GRUP D (majors de 18 anys)

PRIMER PREMI

Amador Guevara Oliver

La guerra mata i Europa no acull

Recordo la fotografia d’un nen sirià, potser ni de tres anys, bocaterrosa, ofegat a la platja, quan amb la seva família intentava arribar a Europa. Les ones banyaven el cadàver just al llindar de la costa. A la foto, la postura i la gorra li tapaven la cara. Es veia que la roba era nova, particularment les sabates semblaven acabades d’estrenar, ja que s’apreciava perfectament el dibuix de la sola, com si la mare l’hagués mudat per anar a una festa. De fet, hauria de ser una festa arribar a un país d’acollida fugint de la guerra. Em va impressionar força que una vida tan curta tingués un final tan cruel i inhumà.

No conec cap detall sobre l’existència de la criatura, és per això que intentaré imaginar-me quina va ser la seva vida. Puc pensar que els seus pares s’havien casat uns anys abans i vivien a Alep. Uns mesos després, a Síria, brotaria una nova primavera àrab; com totes, al començament, molt esperançadora i amb força ressò mediàtic al nostre món occidental.

El marit era enginyer informàtic. Treballava per a una companyia americana i s’havia mig implicat amb el moviment democràtic renovador contra el dictador Al Ashad. Participava en les manifestacions més concorregudes, encara que no es feia notar massa. La dona no ho tenia gens clar. Escoltava els seus pares quan deien que el desert s’empassava totes les revolucions, la sequera augmentaria i les tempestes de sorra només farien fèrtils els dàtils de la venjança —per la seva similitud amb les bales.

L’espòs va ser anomenat cap de departament de la delegació d'Apple, després d’aconseguir que la universitat es convertís en el principal client. L’elaboració de programes específics per desenvolupar diferents materials pedagògics el va fer compartir moltes hores de feina amb professors, en aquells moments la gent més avançada tecnològicament i la més compromesa políticament. La pròpia dinàmica el va portar a integrar-se en el corrent més democràtic i innovador de la ciutat, fins a arribar a formar part d’un grup capdavanter per la lluita democràtica. L’altre cara de la moneda era que la profusió de reunions, assemblees i manifestacions li robaven temps per estar amb la dona.

L’esposa, per escapar-se de la soledat, sovintejava cada cop més la casa dels pares, els quals consideraven molt perillosa la deriva política del gendre. La filla també estava convençuda que les boniques flors de l’esperança no suportarien el cru hivern de la repressió. Tal com deia el pare, una gran part del país —el món rural i les grans zones marginals i pobres de les ciutats— vivia en la incultura, amb el cervell atrapat en les tradicions i on la modernitat s’havia traduït a televisió, mòbils, cotxes i res més. Encara anava més lluny, qualsevol explosió, d’un bàndol o de l’altre, podia fer revifar les brases de conflictes històrics soterrats, ja fossin de caire religiós, ètnic, social o de repartiment del territori, com havia passat en totes les primaveres de països germans. L’animaven a ser mare, amb l’esperança que els fills farien madurar el pare, situar-lo en la cleda familiar.

Així ho va fer. Un dimarts a la tarda, a l’hospital, la sospita va ser confirmada. El resultat fou un revulsiu d’alegria per tots dos. A ella no li va durar gaire. De retorn a casa, la ràdio del cotxe anunciava proclames del ministre de defensa amenaçant amb enviar l’exèrcit per reprimir amb violència i arrancar de soca-rel les protestes.

Alep era la ciutat més gran del país i també la més lliberal i democràtica. L’ambient era encès contra el dictador. Aquell divendres l’enfrontament va ser brutal. Els manifestants van fer-se amb les armes dels policies, que van haver de fugir. Per resposta, Al Ashad, va obrir les portes de les casernes i va donar ordres per encetar una cruenta guerra civil, per tal d’acabar de pressa amb qualsevol esperança de progrés democràtic. Pels resultats actuals, ja que encara continua, podem assegurar que és la més destructiva de totes les guerres i d’una complexitat inimaginable.

El Kurdistan es va fer independent aprofitant les circumstàncies, però una part del territori era de Turquia i l’Erdogan no ho va acceptar. Va entrar en guerra real contra els rebels kurds, convertint-se en un aliat del dictador, malgrat pertànyer a l’OTAN, i de moment guanya la partida. França, USA i el Regne Unit, participen en la defensa de la zona democràtica d'Alep, li donen una mena de suport, sense implicar-se massa, a diferència de Rússia, veritable aliat d’Al Ashad, amb avions, infanteria i tancs. Els Shiites i Sunnites, concepcions religioses de l’Islam, cadascuna partidària d’un bàndol distint, es maten entre ells fent esclatar tota mena d’explosius, enfront de, al costat de, o dintre de les mesquites en el dia d’oració, però el pitjor de tots és l’ISIS, fanàtics religiosos aguerrits que a base de terror van aconseguir dominar una extensa regió, l’embrió d’un futur califat musulmà, que en posteriors revessos militars ha passat a mans del dictador.

El marit lamentava que l’ajut que rebien del món occidental fos tan tebi: «Els nostres aliats ens estimen poc, saben que tenim el pitjor material bèl·lic i les ajudes que rebem, són les més minses». Quan el van anomenar comandant de zona, l’esposa se’n va anar a viure a casa dels seus pares. Estava a dues setmanes del final del compte, quan un terrible bombardeig va fer tremolar els fonaments de la ciutat i dels voltants. La dona, totalment horroritzada va trencar aigües. Els serveis d’emergència estaven col·lapsats i no hi van accedir, però l’àvia va saber trobar una llevadora de tota la vida. Va ser un part difícil, però exitós. Gràcies a l’avi, el pare se’n va assabentar dos dies més tard.

Sentia un gran neguit, però no podia abandonar el camp de batalla. Tant bon punt tingués un respir, faria el possible per conèixer-lo. Es va presentar quan el nen ja tenia un mes. De regal li portava unes sabatetes, que havia comprat de passada en una botiga mig derruïda, per quan el nen fos més gran. L’avi va aprofitar per demanar-li una valoració de la situació. Va ser honrat: «No podem avançar. Nosaltres, avui som més febles que ahir i ells més forts; cada dia que passa ens costa més defensar la posició. Quan la situació es fa insostenible, reculem la línia de defensa, però cada cop som menys els que fem el pas enrere. El territori que perdem ja no té valor, el que no han destruït les bombes enemigues, ho dinamitem nosaltres perquè no se n'aprofitin. Per on passa la guerra tot es converteix en una immensa pila de runa i destrucció». El permís era d’un matí i va haver de marxar, plorant, abans de dinar.

El nen es va criar en un fort caliu familiar, però envoltat per totes les vicissituds, mancances, pors i perills de la guerra. Quinze mesos després, un terrorista-bomba va matar l’àvia i una trentena de persones més, mentre compraven en un mercat de carrer. La van enterrar sense un braç i una cama.

Mai van poder superar la pèrdua i encara prou que van arribar a un punt d’acord: nen, mare i avi fugirien als camps de refugiats. Tenien l’avantatge de disposar de diners en dòlars. El pare, com a oficial, s’encarregaria d’organitzar i manar una comitiva, el màxim de segura possible, fins a la frontera del país veí. Allà se separarien. L’oficial tornaria a la guerra, i la resta, cap al camp d’acollida.

Cada parell de mesos, el pare feia per visitar els refugiats al Líban. El seu desencís era total. Vivien envoltats de tota mena de mancances, mal alimentats, allotjats en una tenda de plàstic sense matalassos, la higiene feia fàstic, no hi havia dutxes i a les latrines era millor no entrar-hi. Un edifici ridícul sense a penes mobiliari ni instruments, feia d’ambulatori i d’escola. Era sobreviure sense cap il·lusió. Rates, brutícia i porqueria a dojo. Aquell món era massa estèril i massa cruel. Era evident que el Líban no tenia cap interès a oferir unes condicions dignes als fugitius, ans al contrari, tenien por que hi restessin per sempre.

No va ser fins a la sisena visita del pare que en van parlar obertament. Calia fugir-ne, Europa era la solució I el camí era la mar. Tots tenien molta por, eren totalment conscients de les dificultats i inseguretats de les embarcacions atapeïdes i mal governades. Per la mare i l’avi era l'única esperança i aquest cop sortiria bé. N’estaven segurs, tanta mala sort no podia ser. El pare, que per no estar acollit tenia llibertat de moviments, va anar al poble del costat per satisfer el gust de la mare: allà la roba deuria ser més barata que a Europa.

Pare i avi van fer els tràmits amb uns navegants-traficants, que s’autoproclamaven «Els més segurs»; encara que no ho deien, també eren els més cars. L’endemà a la nit, el pare, amb l’emoció continguda, es va acomiadar de la família en un petit i desgavellat port. A tots ells, quan es van separar, se’ls va trencar el cor. Era una nit de travessia; perillosa, molt perillosa però també la darrera.

Amb el mocador a la mà i braç amunt i avall, els acomiadava. Quan ja eren prou lluny per adonar-se'n, va esclatar a plorar. Tenia por de no tornar-los a veure, però en el fons estava content. El mar era encalmat, encara que mai se sap el que podia passar. Sí, la nit seria dura, però ells encara ho serien més. Estaven tan acostumats a patir, a resistir... A més, cada minut que passava era un de menys que els faltava per tornar a trepitjar la terra de l’esperança i de les il·lusions. Quin premi tan gran! Tot eren avantatges per a ells, especialment per al nen: un món en pau, en llibertat, fet per viure-hi, per desenvolupar-se en dignitat, per gaudir de la vida... tant bon punt un dia es retrobessin!

El front l’esperava. Sempre, quan conduïa de tornada, el cap se li omplia de cabòries. Ell que exigia valor als seus homes, que els animava a no retrocedir, a continuar lluitant, a no rendir-se, que de cada tres del començament ja n’havia apuntat dos de morts, sabia perfectament que un dia li tocaria a ell.

Passar la frontera amb el tot terreny era retornar a l’infern una altra vegada. El paisatge era desolador, no per la sorra del desert, sinó pel que tot el que un dia havia estat útil, com els senyals de trànsit, ara no eren més que ferralla. La carretera no era practicable per la quantitat d’esvorancs resultants de les bombes, però encara era un punt de referència, indicava la direcció a seguir. Quan més s’endinsava en el seu país, més fortes eren les esgarrifances. Tot el que veia estava devastat i destruït. Vehicles esbudellats, recremats, molts panxa enlaire. El paisatge exasperava. La xarxa elèctrica era fantasmagòrica perquè no quedava ni una sola torre dreta, totes retorçades, amb trossos de cable penjant. Travessava pobles que havien deixat d’existir; de les cases en quedaven la runa i de les persones ni l’ombra. Els pobles que encara continuaven, havien quedat molt malparats: l’aigua potable no arribava a les cases, les cloaques embossades o rebentades per arreu, els edificis en ruïna, els serveis sanitaris, d’ensenyament... inexistents. El poc que quedava tot penjava d’agulles d’estendre, allà on encara existia.

Va recordar la Síria d’abans i va plorar de dolor i de vergonya. Què se n'havia fet d’aquell país de feia uns anys? Només en quedava el nom. La vida l’havien cremat i destruït entre tots. Estaven lluitant per aconseguir més democràcia, més llibertat, més possibilitats. Totes les esperances d’abans, ara eren frustracions. Crear i participar en un gran conflicte només té sentit si al final la majoria hi surt guanyant. Aquest ja no era el cas. Quin serà el balanç més probable? Una part de la població morta o ferida greu, una altra part fugitiva o refugiada, una altra part acabarà presonera i una altra part seran els vencedors, però ningú tornarà a viure tan bé com abans de la guerra. El seu cervell repicava: com ens ha pogut passar això?

A l’endemà es va reincorporar al front. Entre els seus, les esperances i els ànims eren sota zero. La situació estava enquistada. En el seu bàndol no disposaven de capacitat ofensiva, només podien resistir. Resistir volia dir que l’enemic no entrava a la ciutat, però cada dia la destruïa una mica més. L'esperança que una acció militar de països de l’OTAN posés fi al domini del dictador s’havia esvaït del tot i, el que era pitjor, Al Ashad estava sòlidament consolidat sobre els ferms braços d’en Putin.

Gracies a la coalició occidental, tenien Internet. La xarxa era inestable, però en un moment o altre funcionava. Navegar per la xarxa l’ajudava a fer-se una idea de la situació del país, vist amb ulls europeus. A més, potser trobaria notícies de les embarcacions de refugiats de la darrere nit. Per fi va tenir senyal. La pàgina es va obrir amb la foto del nen mort a la platja. Des del primer cop d’ull no va tenir cap dubte. Al nen mort, la sorra i la gorra li tapaven la cara, però les sabates eren les que ell li va regalar quan va néixer. No hi havia més fotos, la dona i l’avi també eren morts, sense cap mena de dubte.

Va maleir tant com va poder, va treure el cap pel damunt de la trinxera i va començar a disparar com un boig, amb una metralladora amb trípode. Va deixar de disparar quan es va quedar sense munició. Li va venir un pensament: «Quants n’he matat? Dos, tres, quatre o potser cap. Per què continuar disparant, si els que mato són tan desgraciats com jo?».

Va muntar la pistola i es va disparar un tret al cap.

SEGON PREMI

Joan Termes Carbó

Els nens

Està acabant la Gran guerra. Un grup de nens fugen del seu poble natal enrunat per les bombes enemigues. Van per camins tenebrosos sense saber on dirigir-se. Ells només volen fugir d’aquell infern de destrucció on havien perdut la vida els seus pares i familiars.

De sobte, un home d’estranya aparença els barra el pas i els indica que el segueixin, que els conduirà a un lloc segur on podran sobreviure sense temença. Després d’una llarga caminada es troben davant un casalot de grans dimensions. Ell els diu que poden entrar-hi i allotjar-se. El casalot presenta un aspecte agradable: grans finestres, una espaiosa entrada principal i, tot ell, envoltat d’una frondosa vegetació. Els nens, molt estranyats i una mica temorosos vacil·len, dubten de les bones intencions d’aquell home que desconeixen totalment. Però ell, amb un somriure, els diu que no han de témer res, que aquí estaran segurs de qualsevol incident perquè la casa va estar abandonada durant la guerra.

Per fi hi entren. Recorren tots els racons de la casa i en arribar a la cuina descobreixen amb gran gatzara, ja que els seus estómacs estan ben buits, que hi ha aliments en bones condicions: llaunes de conserves, fruits secs, llegums, etc. Decideixen, doncs, quedar-se i esperar nous esdeveniments. L’home en qüestió els recomana que no es moguin, que deixin passar uns dies i després ja decidiran que fer.

—Jo, ara, —els diu— he de marxar perquè tinc assumptes a resoldre.

Els nens, de moment, s’hi troben bé, però arriba la nit. Una nit molt fosca, sense lluna ni estels, ja que les nuvolades ho cobreixen tot. Els udols dels animalons nocturns i el cruixir de les branques mogudes pel vent fan més tenebrosa la nit i els més petits agafen por. Els més grans intenten animar-los, encenent espelmes per il·luminar l’estança on es troben. Al final, abatuts pel cansament resten tots adormits.

Al matí, els rajos solars penetren amb força per les finestres i deixondeixen els seus habitants, que amb gran sorpresa s’adonen que davant la casa hi ha un escamot de soldats sota el comandament d’aquell home que els obliguen a abandonar la casa i anar-se’n amb ells.

Els nens fan preguntes que no tenen resposta. Els soldats parlen amb un idioma que no entenen, i l’home no els fa cas. Atemorits, caminen una bona estona, fins que els nens mostren una gran fatiga que els obliga a descansar.

Els soldats, que estan molt nerviosos, no permeten perdre més temps i han de reprendre la marxa tot seguit. S’endinsen per unes boscúries deixant enrere el retruny esgarrifós d’unes bombes que exploten no gaire lluny. Davant d’això han d’accelerar el pas. L’estat de pànic els obliga, fins i tot, a córrer. Per fi arriben a un poblet que aparenta una certa tranquil·litat. La gent, esgarrifada encara pel conflicte bèl·lic que han hagut de suportar, mostra un cert aire de desconfiança. El poble no ha sofert cap dany material i ara els nens són conduïts a la caserna de la Guàrdia Civil on reben allotjament i ben aviat l'empara de tota la gent del poble.

Passen uns dies i els nens ja s’han fet amics amb els altres nens del poble.

Juguen amunt i avall pels carrers i places. Però, de sobte, uns crits d’alarma posen en alerta a tothom. Un noi arriba corrents i sobresaltat dient que s’acosta un escamot de soldats de l’exèrcit perdedor armat de fusells i canons que fugen en retirada. Tothom tem el pitjor, ja que moguts per la ira es revenjaran destruint tot el que trobin al seu pas i matant, si cal, els qui s’hi oposin.

Estan esparverats, no saben què fer, els soldats que havien portat els nens ja no hi són, només quatre guàrdies civils amb escasses armes. Els nens, llavors, proposen un pla. La gent gran no hi està d’acord, però ells hi insisteixen.

La seva actitud és extraordinàriament valenta i solidària. Ells es quedaran reunits a la plaça del poble, mentre la resta de la gent s’amagarà al bosc proper.

Ja se sent el retronar del carros de combat i l’avalot dels soldats. Arriben al poble i comencen a saquejar les primeres cases. Foc, destrucció i una canonada al campanar de l’església. Estranyats de no trobar-hi ningú van avançant amb intencions malèvoles, però quan arriben a la plaça i veuen aquell grupet de nens esporuguits, el cap de l’escamot ordena l’alto el foc. Interroga al més gran dels nens i aquest respon tremolós que ells han fugit d’un poble destruït per la guerra i que ara aquí han trobat els mitjans per poder sobreviure.

—Però... i la gent del poble, on és? —pregunta —Molts van ser massacrats i la resta fugiren. Nosaltres ens amagàrem als soterranis i així vàrem sortir il·lesos.

Els soldats estan suats, cansats, nerviosos, les seves mirades carregades d’odi. Han perdut la guerra, han perdut molts companys i, el que és més greu, també han perdut els ideals i les ganes de viure. Res els importa, la seva moral està ferida per les atrocitats de la guerra. Les seves ments estan revoltades mentre es miren aquells nens molt espantats, alguns ploren.

Fan una exploració pel poble. Escorcollen casa per casa i finalment agafen alguns queviures i marxen. Els nens, paralitzats, se’ls queden mirant fins que desapareixen al llarg del camí. Llavors van a buscar la gent gran que s’havia amagat i celebren una gran festa amb molta gatzara. La guerra s’ha acabat i aquells nens que havien arribat fugint de la destrucció del seu poble ara són acollits un per un a cadascuna de les famílies.

Han passat molts anys i aquells nens han esdevingut persones adultes compromeses amb els afers socials. Un dia, un d’ells veu un vellet que està prenent el sol en una placeta. S’hi acosta, el reconeix i amb un somriure l’abraça.